ABORDATGE DE LA RECUPERACIÓ DE LA LESIÓ MUSCULAR

ABORDATGE DE LA RECUPERACIÓ DE LA LESIÓ MUSCULAR

Introducció

L’abordatge de la recuperació després d’una lesió muscular ha de seguir uns criteris marcats per la biologia de la reparació muscular, i l’actuació tant mèdica com fisioterapèutica ha d’adaptar-se aquests criteris. La lesió muscular segueix unes fases biològiques que requereixen un procés dinàmic de valoració, formulació d’objectius específics i intervencions, que es van modificant des de la fase aguda fins a la fase final, amb una avaluació constant dels resultats. Amb això, s’assegura una curació completa i una tornada segura a l’activitat esportiva. Es defineixen diferents fases en l’abordatge de la lesió muscular: aguda, de regeneració i fibrinogènesis.

Fase aguda

L’aplicació de repòs, gel, compressió i elevació (Rest, Ice, Compression and Elevation, RICE) en el moment en què es produeix la lesió serà clau per dur a terme una actuació immediata de manera correcta. L’objectiu principal en la fase aguda és reduir la formació d’hematoma i edema intersticial per minimitzar la isquèmia tissular i afavorir la regeneració l’abans possible.
S’aconsella un repòs relatiu d’entre 1 i 3 dies en funció de la gravetat i/o localització de la lesió.
L’aplicació de gel disminuirà el sagnat inicial en la lesió primària, és a dir, controla l’hemorràgia i redueix la lesió hística secundària, donat que l’activitat metabòlica i la demanda d’oxigen es redueix de 2 a 5 vegades per cada 10ºC que descendeix la temperatura. D’aquesta manera, els teixits veïns sans que pateixen una disminució d’aport sanguini no estaran afectats, ja que les seves necessitats metabòliques disminueixen amb la crioteràpia.
La major eficàcia s’aconseguirà aplicant el gel amb compressió i elevant, si és possible, la zona afectada. La compressió evitarà l’increment de volum, i per això es produirà menor edema i millorarà la posterior recuperació.
En aquesta primera fase també han de normalitzar-se les activitats de la vida diària (AVD) amb suports necessaris. Aquests suports permeten mantenir la funció i evitar la pèrdua de forma física i l’agravació de la lesió.

Fases de regeneració i de fibrinogènesi

Proposta de progressió amb mesures actives:

Durant la fase de regeneració, la mobilització activa precoç s’ha convertit en la base del tractament d’aquestes lesions per aconseguir que el teixit muscular torni a adaptar-se a les sol·licitacions pròpies de l’esport.
El treball actiu durant el procés de cicatrització afavoreix doblement la recuperació; per un costat, millora la circulació sanguínia, ja que afavoreix la invaginació capil·lar al aportar oxigen al teixit lesionat i, per l’altre, somet el teixit a unes càrregues mecàniques que faciliten la reestructuració del col·lagen, cosa que permet una gran producció de teixit de granulació i cicatricial, així com una orientació paral·lela a la cicatriu del teixit conjuntiu.
Aquesta rehabilitació activa és una aplicació gradual i adaptada d’intervencions, planificades segons el grau, que sempre tenen en compte l’evolució i la localització de la lesió. Per tant, la programació serà curosa ja existeix una línia fina que separa on acaba l’exercici beneficiós i on comença el que pot interferir amb la cicatrització.
El signe guia des de les fases inicials ha de ser el llindar de la molèstia, mai el del dolor. S’entén per molèstia el dolor suportable que no modifica la funció.

Progressió d’exercicis actius:

Progressió d’exercicis de menor a major sol·licitació de l’estructura afectada:

1. Iniciar el abans possible les AVD, la marxa funcional i indolora amb ajudes que garanteixin la seguretat: contenció externa (embenat terapèutic compressiu) i suports tècnics (crosses per facilitar una marxa en descàrrega parcial).
2. Contraccions isomètriques (estàtiques), primer en amplitud interna i mitja.
3. Treball dinàmic que faci incidència en la fase concèntrica del moviment en amplituds interna i mitja.
4. Contraccions estàtiques en amplituds externa i total.
5. Treball dinàmic que faci incidència en la fase concèntrica del moviment en amplituds externa i total.
6. Treball dinàmic que faci incidència en la fase excèntrica (“frenada activa”) en diferents amplituds i contra resistència primer amb el control del terapeuta per posteriorment treballar amb gomes elàstiques o altres materials o màquines.
7. Exercicis d’acció-reacció (piomètria).

En cas que el múscul pateixi una incapacitat funcional transitòria s’ha de restablir la capacitat de contracció per evitar l’atròfia i pèrdua de funció del múscul afectat.

Es comença de manera precoç a realitzar contraccions musculars irradiades, contraccions provocades per altres grups musculars sinèrgics o Electroestimulació. La contracció isomètrica ha d’aconseguir una contracció el suficientment intensa per sentir la molèstia, però sense que provoqui dolor. Aquests exercicis poden executar-se cada dia amb una quantitat bastant petita de repeticions i una duració de contraccions entre 6 i 8 segons i una pausa de la meitat del temps de treball.
En certes lesions musculars a causa de la proximitat amb teixits neurals serà interessant realitzar exercicis neurodinàmics. Aquests exercicis es caracteritzen per lliscar les estructures neurals per sobre les superfícies de contacte mitjançant moviments corporals.

Contracció isomètrica o estàtica:

Durant la contracció el múscul conserva la mateixa longitud. No existeix manifestació externa del moviment, ja que la tensió que el múscul desenvolupa és igual a la resistència que se li posa.

Contracció dinàmica (isotònica):

La fibra muscular, a més de contraure’s, modifica la seva longitud. La contracció dinàmica pot ser concèntrica o excèntrica:

• Contracció dinàmica concèntrica: es produeix un escurçament de la longitud del múscul, una acceleració i un treball positiu.
• Contracció dinàmica excèntrica: es produeix un augment de la longitud del múscul, aquest s’allarga i produeix una frenada del moviment i un treball negatiu.

Proposta de progressió amb estiraments:

L’objectiu de l’estirament és crear sol·licitacions progressives, marcades per la tolerància del pacient i orientades a la sol·licitació del teixit cicatricial per obtenir una regeneració elàstica. En la fase aguda o inflamatòria (primeres 24-72 hores), l’estirament estarà contraindicat, ja que el punt de la lesió és dèbil i la sol·licitació de la tensió podria agreujar la lesió.

En la fase de regeneració, l’estirament sol iniciar-se entre el tercer i cinquè dia, segons gravetat de la lesió, tenint en compte que la sol·licitació de la tensió ha de ser molt controlada donat que els estiraments proposats són actius i, per tant, tracten de posar en tensió les unions múscul tendinoses. Al principi es prescriuen estiraments estàtics actius en tensió passiva, per l’acció de l’antagonista i, a mesura que va incrementant la tolerància i es normalitza l’amplitud de moviment, s’introdueixen els estiraments estàtics actius en tensió activa (contracció de l’agonista). Amb la curació del teixit i una vegada que l’esportista tolera el treball excèntric, s’introdueix el treball d’estirament dinàmic-balístic i els exercicis pliomètrics (acció-reacció perquè els incorpori a l’escalfament, sobretot en disciplines que requereixin treballs explosius o inversions brusques de moviment.

• Estirament estàtic actiu en tensió passiva: el múscul es posa en tensió mitjançant la contracció del múscul antagonista. L’estirament es manté de 6 a 12 segons.
• Estirament estàtic actiu en tensió activa: el múscul. Prèviament allargat en la fase de posada en tensió es contrau i estira (excèntricament) de manera simultània, es manté de 4 a 6 segons i es repeteix.
• Estirament dinàmic: es realitza amb moviments llançats i de reben. La intensitat depèn de l’amplitud i velocitat amb què es desenvolupen. El seu objectiu és l’activació del reflex d’estirament (miotàtic) i la contracció muscular que respon a aquest estirament, sense arribar a posicions extremes de recorregut articular.

Intervenció activa global:

A més de la recuperació del múscul, s’ha de tenir en compte tota la cadena o complex el qual pertany aquest. La globalitat permet integrar i millorar els resultats del tractament donat que el múscul forma part d’una cadena:

• Si el múscul afectat es localitza a les extremitats inferiors, es valorarà el complex lumbopelvifemoral.
• Si es localitza a les extremitats superiors, es valorarà tota la cintura escapular i la seva relació amb la columna.
• En una lesió abdominal, es valoraran les sinergies. Amb musculatura local i general dels raquis i la seva relació amb els raquis.

La base per planificar la intervenció és valorar i equilibrar:

• En cas de trobar una musculatura tònica amb tendència a la retracció-fibrosi, es realitzarà exercicis flexibilitzants.
• En cas que la musculatura sigui de tipus fàsic i amb tendència a la hipotonia o debilitat, s’han de realitzar exercicis d’enfortiment.